La vida continua

Sovint em pregunto, i si no m'hagués adoptat aquesta família? On seria ara mateix? On viuria? Quins amics tindria? Què estaria estudiant? Com seria mentalment? I físicament? Què faria amb el meu temps lliure? Quines cançons m'agradarien? Seria com soc ara? Moltes incògnites que mai podré saber però que em compensa perquè no sé com però he tingut la gran sort de tenir un pare i una mare genials que em volen, desitgen i estimen. I si la meva mare biològica no m'hagués donat en adopció?  No hauria conegut a la Mei, no tindria un cavall, no hauria tocat el piano, no hagués conegut a la Lourdes, no hauria estudiat als mateixos col·legis, no hauria tingut el mateix llit, ni habitació, ni casa... Vaja, que seria una altra vida. I potser també una altra Laura. I pensant això realment me n'adono de la sort que he tingut, per moltes coses que em puguin fer pensar que no ha estat així. Perquè he tingut un pare i una mare que m'ho han donat tot, m'han educat, m'han d...

Gràcies per tot. Gràcies per mantenir-me viva. Gràcies per fer que cada petit àtom, cada cèl.lula, cada òrgan, cada nervi, cada múscul, cada neurona, cada mil.límetre estigui en perfecte harmonia. Gràcies per permetre que camini, corri, abraci, pensi, rigui, escrigui, dibuixi, parli. Gràcies per ser tan flexible. Gràcies per ser capaç de generar vida. Gràcies per plorar, enfadar-te o cridar. Gràcies per aguantar el que has aguantat. Gràcies per no defallir quan t'he maltractat, ferit i odiat. Gràcies per no abandonar quan el meu cap volia fer-ho.  I ho sento per tot el que t'he dit, per com t'he menyspreat, com t'he torturat volent que fossis diferent, més "perfecte" i "millor" quan en el fons ets perfecte tal i com ets. Si no fossis perfecte no podria estar aquí escrivin-te això. I ho estic fent perquè m'ho permets i em fas capaç. De veritat que espero que em perdonis per tot el que t'he fet i el poc que he cuidat de tu, però poc a poc...

Parfois je pense à toi dans les voitures  Le pire, c'est les voyages, c'est d'aventure  Une chanson fait revivre un souvenir  Les questions sans réponse ça c'est le pire  Est-ce que tu m'entends? Est-ce que tu me vois?  Qu'est-ce que tu dirais, toi, si t'étais là ?  Est-ce que ce sont des signes que tu m'envoies ?  Qu'est-ce que tu ferais, toi, si t'étais là ?  Je me raconte des histoires pour m'endormir  Pour endormir ma peine et pour sourire  J'ai des conversations imaginaires  Avec des gens qui ne sont pas sur la Terre  Je m'en fous si on a peur que je tienne pas le coup  Je sais que t'es là pas loin, même si c'est fou  Les fous c'est fait pour faire fondre les armures  Pour faire pleurer les gens dans les voitures  Est-ce que tu m'entends? Est-ce que tu me vois?  Qu'est-ce que tu dirais, toi, si t'étais là ?  Est-ce que ce sont des signes...

Lo bueno de la lluvia es que vacía las nubes. Esas tardes en el sofá y la manta oyendo cómo se moja el jardín El olor a hierba húmeda al abrir la ventana Los pies mojados al salir fuera Ese coche que te empapa El paraguas de la mujer mayor que casi te saca un ojo La gente tapándose con lo que puede Como si fuera algo extraño y solo es agua Agua que moja, pero que lleva vida dentro Gotitas que caen del cielo hacia tu nariz "Los ángeles, que hacen pipí", me decía mi tía Y sí, en el fondo la lluvia es bonita y buena porque vacía las nubes y llena la tierra

Algunos días no puedo. No puedo quererme. Me odio otra vez. Me siento "gorda", como que he empeorado, que soy "fea", que no merezco nada. Y es muy difícil alejar estos pensamientos. Encima, es verdad que he subido de peso y ahora estoy sana, tengo la regla y puedo hacer deporte sin cansarme a los diez minutos. Pero después me encuentro con mi autoestima y mi reflejo en el espejo. Y no puedo. Lo intento, cada día me esfuerzo para estar bien pero hay días que esto me supera. Es horrible, me siento como que yo misma me odio y hago cosas para odiarme aún más. También creo que influye mucho que no estés tú, papá. Tengo esa necesidad imperiosa de abrazarte y sentirme en un refugio, sentirme que estoy a salvo de todo, incluso de mis pensamientos. Y me encuentro que estoy "sola" y me falta ese pedacito de ti que tanto me ayudaba. Sé que tú me veías preciosa siempre, estuviera como estuviera. Ojalá yo pudiera verlo también.  Porque no quiero volver a estar com...

A vegades sento que no tinc el meu lloc en aquest món, que estic desplaçada, que no encaixo. Hi ha dies que em tanco en mi mateixa, sense ningú més, sola. Crec que no agrado a la gent, que l'avorreixo o simplement no veuen res interessant en mi. Aleshores, encara giro més el meu cor cap a dins i em torno freda. Cosa que no ajuda, sinó que afavoreix més aquest aïllament social. He millorat psicològicament però socialment segueixo gairebé igual d'incompetent. És llavors que, quan m'adono de la meva dificultat d'establir relacions com tothom, les meves ganes d'evasió augmenten. M'agrada estar sola, perquè així ningú em recorda que no sé fer amics. Adoro anar per la muntanya, caminar i córrer pel bosc, perquè els arbres mai em jutgen, les flors no m'ignoren i puc ser jo, sense ulls que em mirin. No sento la pressió de si estaré fent bé o no les coses, simplement em deixo endur i ja està, així de senzill. I és màgic. 

Después de la lluvia, después de la tormenta, siempre sale tu sonrisa. Y el Sol también sale, pero tu sonrisa brilla más. Brilla tanto que ilumina hasta el rincón más sombrío. Hace nacer una flor, hace brotar la hierba. Da energía a todo aquel que pasa. Tu sonrisa es el fin de la tormenta. Da igual qué tormenta sea, tu risa siempre la ahuyenta. Así que porfavor, haz que surja en ti la más verde primavera.

Sí, tinc cicatrius. De tot tipus, d'operacions, de caigudes, de moments graciosos... Però també en tinc d'altres, i mai en parlo. Per què puc parlar de la cicatriu de quan em vaig caure muntant a cavall i no dels talls que tinc al braç? Són cicatrius igualment, però amb un altre rerefons. Imagino que mai en parlo per por a que em tractin de "boja" o "malalta". Pura ignorància. Són cicatrius de quan el dolor se'm menjava, quan la buidor formava part de mi diàriament. Quan estava en una profunda anhedonia (és la incapacitat d'experimentar plaer en les activitats que abans eren agradables) i m'havia submergit en una profunda depressió. Però al cap i a la fi, tenen una història darrere també. Segurament és per vergonya, por. Quan li dius a algú que tens una enfermetat mental, li sol provocar una inquietud involuntària. Molts cops la gent em deia: "No... ets molt jove per odiar-te", " No diguis això", "Somriu una mica...

Es lleva d'una d'aquelles migdiades que duia esperant tota la setmana. Està cansada, però es fa una cua improvitzada i va cap a l'ordinador. Feina. Això li espera aquest cap de setmana i els següents, però no es dóna per vençuda. "Queda poc, vinga", es repeteix per dins. Encén l'ordinador i posa la música de l'Oreja de Van Gogh, perfecte per l'ambient d'un divendres a les set de la tarda. Quan es disposa a fer el treball d'història, li venen mil pensaments al cap. I escriu una carta.  "Valenta. Forta. Persistent. Resilient. Ets això i més. T'estimo, encara que no t'ho digui mai. Ja sé que tenim problemes per estar bé però almenys ho intentem, no? Ets màgia, ets llum. També ets foscor, però això et fa humana, no te n'avergonyeixis. Mostra't tal com ets, estima't siusplau, jo t'estimo molt però has de posar de la teva part també. Has perdut molt el temps en coses irrellevants, no ets un físic, no ets un número. Et...

Ni diners, ni cases. Per mi el més valuós que he heretat de tu és la teva essència. Tinc la teoria que una part teva es va quedar dins meu i una part meva va morir amb tu. I n'estic orgullosa, perquè m'has fet créixer, m'has fet millor. M'has ensenyat a valorar la senzillesa, les petites coses, les bromes, el bosc, els animals. M'has ensenyat a apreciar la veu de la Joan Baez, les lletres de Paco Ibáñez, la música de Les Choristes, de John Lennon, Pink Floyd o Simon and Garfunkel. M'has cultivat la llavor de la curiositat, de voler aprendre, de llegir. M'has mostrat què és l'empatia, la generositat en tota la seva essència i l'alegria en estat pur. M'has fet adonar-me dels meus errors i corregir-los. M'has donat molt i molt d'amor, no en forma de petons sinó simplement amb accions. M'has demostrat que es pot lluitar fins el final sense mai ferir a ningú. M'has mostrat com t'han enriquit els llibres, tota la teva cultura, la p...

A vegades -més aviat molt sovint-, penso. Penso en tot. En què és el món, en què som nosaltres, d'on hem vingut, per què existim, què és la vida, on s'acaba... Penso molt, però m'ho guardo tot. A vegades m'agradaria viatjar en el temps, veure com era la vida abans, o com serà després. Inquietud, això és el que em provoca. Però estic a gust amb aquesta inquietud, sinó la vida seria molt avorrida, no? Mai sabem quan ni on ni com marxarem d'aquest món, si és que realment marxem. M'agradaria que després de la mort hi hagués un lloc on ens retrobéssim amb tots els qui vam estimar aquí. M'agradaria, seria prou bonic, però sempre he pensat que no serà així. I tampoc m'importa, crec que és necessari morir i no m'espanta que després de la mort no hi hagi res. Hem de morir per deixar pas a les generacions futures, als canvis, a l'evolució. No siguem tan egoistes com per aferrar-nos a la vida. Sé que fa por deixar el món i deixar-ho tot, però al cap i a la...

Un somriure, no demano més. Veure't per últim cop i que em facis sentir més viva que mai. Ets tu qui m'ha ensenyat a brillar, a desprendre felicitat, a ser com sóc, a riure, i molt. Molta gent em diu que com és que sempre estic tan contenta. No ho sé, moltes coses bones com per no ser-ho. I moltes de dolentes, però que sempre m'acaben fent crèixer i per tant són una mica bones. Em sento molt i molt afortunada, per tant, per què no somriure? No trobo motius per no fer-ho. Som un petit trosset de l'univers que viurà una espurna del temps, és a dir, no som res. Però cadascú pot transformar aquest no res en tot. I és el que faig jo. No sempre m'en surto però ho intento. Sé que no viuré per sempre, per tant, només tinc ganes de somriure. Somriure a tothom, somriure'm a mi, somriure-li a la vida. És molt idílic però creu-me que així s'està de conya. I això és el que he après de tu. Somriure fins l'últim moment, literalment. Fins l'últim dia fer una broma,...

Ni el sexe és prescindible Ni la bellesa està només a l'interior Ni l'amor ho pot tot -afortunadament-

Va amb jersei de llana d'aquells amples i una bufanda que amb prou feines li deixa entreveure la cara. Mai no té fred, encara que des de fora ho sembli. Els seus ulls desprenen llum, calor; però ningú no ho aprecia. Passeja pel carrer escoltant música, una noia normal, pensa tothom. No. És una noia amb molt per donar i amb poc per rebre, molt dels altres i molt poc seva. Qui ho diria. La noia és muda. No muda perquè no pugui parlar, sinó perquè bàsicament no vol. Quin misteri, què deu amagar? Doncs ja t'ho dic jo, no amaga res, ho ensenya tot. I de tant ensenyar ja no li queda ni un trosset del que li corresponia, d'allò que la feia ser ella. S'ha perdut de tant ajudar a buscar i ara necessita algú que la faci parlar, perquè no és muda.

Som contradiccions. De fet, tota jo sóc una contradicció. Penso en fer mil coses i no les faig mai, recolzo uns ideals i inconscientment n'afavoreixo uns altres, vull tenir la meva pròpia voluntat de decidir i sense voler em deixo endur pel què diran. Estem fets de contradiccions, ja poden dir que som àtoms, cèl·lules, homínids o Homo sapiens però per mi, allò inherent a l'ésser humà és la seva constant contradicció amb el món que l'envolta. Mai ningú serà cent per cent "fidel" als seus pensaments, ideals o voluntats. Com a éssers socials que som és gairebé -per no dir completament-impossible deslliurar-nos d'allò que té un pes en la societat. Inconscientment, com ja he dit, o simplement per pura ignorància ens deixem endur, com un ramat, i ens contradiem. Per exemple, si lluites per la igualtat de la dona (aka feminazi segons algun futur premi nobel, nótese la ironia, gràcies) t'has informat d'on ve la roba que portes? O quina empresa és conseqüent...