La vida continua

He après que les coses canvien i les persones també. He après que no sempre rebré el mateix que dono. He après que puc aixecar-me encara que cregui que no. He après que les experiències són finites i no són per sempre. Perquè el "sempre" no existeix, l'únic que existeix és "l'ara". A vegades creus que alguna cosa durarà molt i no dura res i a la inversa. No podem pensar que l'endemà tot serà igual, perquè potser no hi ha demà. Perquè tot canvia i potser demà ja no hi som, potser tenim un accident, potser s'acaba el món o potser tenim mala sort i ja està. Per això, l'únic que tenim és el present, no hi ha res més. Ara puc escriure, caminar, estimar, cantar i ballar. I sovint m'oblido de la caducitat de la vida, de la rapidesa amb què passa el temps. Com que me n'oblido, em preocupo per coses supèrflues, faig coses que no m'omplen i dedico temps a persones que no estimo. I és difícil, perquè un cop poses l'automàtic a la vida, la v...

Hi ha dies que escric, i escric sense parar. Tinc tantes coses al cap que és un començar i fins que no ho trec tot no acabo. Sempre he pensat que el paper és més pacient que qualsevol persona, que t'escolta, no et jutja, que mai diu res. I en el fons és la clau perquè a vegades simplement només necessito plasmar els meus sentiments en un paper o en una pantalla per així treure'ls i alhora saber què em ronda per allà dalt exactament.  Sé que puc parlar del que sigui perquè és poc probable que ningú llegeixi un blog que fa una persona qualsevol en aquest món. Però ja m'agrada, és com el meu petit espai per deixar anar tot el que diria però no dic, i m'ajuda. En el fons és una bona teràpia i no pretenc fer textos de puta mare, simplement vull expressar el que sento.

No sé què em passa, ni per què faig el que faig. Últimament estic molt perduda, com que una part de mi fa coses que l'altra no vol fer i després la primera ho oblida i la segona fa veure que no ha vist res. Per què no tinc el valor suficient de decidir realment què vull fer i què em suposarà això en un futur i valorar-ho? Per què m'importa tan poc? No m'agrada aquesta passivitat, aquest "m'és igual" en què m'he submergit, perquè no em porta enlloc. Vull fer el que sigui millor per mi però em costa, no tinc la motivació, com ja he dit, és com que m'importa una merda, literalment. Que m'emborratxo? M'és igual, encara que el dia següent em trobi molt malament. Que me'n vaig amb un noi que no m'aniria? M'és igual, tot i que després hi pensi i em senti buida. Que faig coses de risc? M'és igual, encara que més tard pensi que m'hi jugava la vida. Per què em costa tenir la motivació de "no tornaré a fer-ho perquè x" i en ...