La vida continua

Después de la lluvia, después de la tormenta, siempre sale tu sonrisa. Y el Sol también sale, pero tu sonrisa brilla más. Brilla tanto que ilumina hasta el rincón más sombrío. Hace nacer una flor, hace brotar la hierba. Da energía a todo aquel que pasa. Tu sonrisa es el fin de la tormenta. Da igual qué tormenta sea, tu risa siempre la ahuyenta. Así que porfavor, haz que surja en ti la más verde primavera.

Sí, tinc cicatrius. De tot tipus, d'operacions, de caigudes, de moments graciosos... Però també en tinc d'altres, i mai en parlo. Per què puc parlar de la cicatriu de quan em vaig caure muntant a cavall i no dels talls que tinc al braç? Són cicatrius igualment, però amb un altre rerefons. Imagino que mai en parlo per por a que em tractin de "boja" o "malalta". Pura ignorància. Són cicatrius de quan el dolor se'm menjava, quan la buidor formava part de mi diàriament. Quan estava en una profunda anhedonia (és la incapacitat d'experimentar plaer en les activitats que abans eren agradables) i m'havia submergit en una profunda depressió. Però al cap i a la fi, tenen una història darrere també. Segurament és per vergonya, por. Quan li dius a algú que tens una enfermetat mental, li sol provocar una inquietud involuntària. Molts cops la gent em deia: "No... ets molt jove per odiar-te", " No diguis això", "Somriu una mica...

Es lleva d'una d'aquelles migdiades que duia esperant tota la setmana. Està cansada, però es fa una cua improvitzada i va cap a l'ordinador. Feina. Això li espera aquest cap de setmana i els següents, però no es dóna per vençuda. "Queda poc, vinga", es repeteix per dins. Encén l'ordinador i posa la música de l'Oreja de Van Gogh, perfecte per l'ambient d'un divendres a les set de la tarda. Quan es disposa a fer el treball d'història, li venen mil pensaments al cap. I escriu una carta.  "Valenta. Forta. Persistent. Resilient. Ets això i més. T'estimo, encara que no t'ho digui mai. Ja sé que tenim problemes per estar bé però almenys ho intentem, no? Ets màgia, ets llum. També ets foscor, però això et fa humana, no te n'avergonyeixis. Mostra't tal com ets, estima't siusplau, jo t'estimo molt però has de posar de la teva part també. Has perdut molt el temps en coses irrellevants, no ets un físic, no ets un número. Et...