Tarda de divendres

Es lleva d'una d'aquelles migdiades que duia esperant tota la setmana. Està cansada, però es fa una cua improvitzada i va cap a l'ordinador. Feina. Això li espera aquest cap de setmana i els següents, però no es dóna per vençuda. "Queda poc, vinga", es repeteix per dins. Encén l'ordinador i posa la música de l'Oreja de Van Gogh, perfecte per l'ambient d'un divendres a les set de la tarda. Quan es disposa a fer el treball d'història, li venen mil pensaments al cap. I escriu una carta. 

"Valenta. Forta. Persistent. Resilient. Ets això i més. T'estimo, encara que no t'ho digui mai. Ja sé que tenim problemes per estar bé però almenys ho intentem, no? Ets màgia, ets llum. També ets foscor, però això et fa humana, no te n'avergonyeixis. Mostra't tal com ets, estima't siusplau, jo t'estimo molt però has de posar de la teva part també. Has perdut molt el temps en coses irrellevants, no ets un físic, no ets un número. Ets els llibres que llegeixes, el teu somriure, la teva empatia. I et costa molt veure-ho. Però ho faràs, crec en tu. Has d'acceptar que tens coses bones, que hi ha gent que t'admira, gent que t'estima, i jo sóc (o almenys hauria de ser) la primera. Al final, estarem juntes tota la vida no? Doncs comença per estimar-te i arribaràs lluny. Recordes quan el pare et va dir que la vida continua? Sí, aquell 5 de desembre. Doncs la vida continua però primer t'empeny i et fa caure, és llavors quan t'has d'aixecar i demostrar que tu també continues. La vida vola, però tu volaràs més amunt. Laura, creu-me. Ja saps què et diria ell, ets un angelet, ets amor. Amb els teus defectes però els has d'acceptar i transformar-los en virtuts. Jo sé que pots perfectament, has fet moltes coses. I molts cops em pregunto com t'ho has fet. No ho saps ni tu, ni ningú. Per això mateix, t'has demostrat mil vegades que ets capaç, i molt. Així que amor, no abandonis. Estarem juntes, no ho dubtis. T'estimo i espero que t'estimis tu també."

De mi mateixa

A mi