Quan et doni el sol
Just ara començo allò que fa 7 anys vaig decidir que faria. Sé que estaries orgullós, perquè et vaig dir que seria infermera i mira, ho he aconseguit. La veritat és que sento una barreja d'emocions i pensaments. Estic contenta però tinc molta por. Por a no ser suficient. A equivocar-me. Dins meu sé que és normal i que és inevitable sentir-ho, per això ho porto més o menys bé. Sé que em queda molt per aprendre i millorar i que cada error, cada experiència i cada jornada m'aportarà alguna cosa, sigui quina sigui. Hi haurà dies durs, tristos, agobiants, però també hi haurà vides i famílies agraïdes, contentes i que potser algun dia recordaran aquells moments, paraules, abraçades... Avui volia escriure sobre tu, John. Vas ser un dels meus primers ingressos. Em truquen d'Hemato per portar-me un noi de 29 anys a la UCI. Quan em passen el parte, penso, bueno no és el típic pacient de UCI (no està intubat, ni sedat, ni porta drogues, ni drenatges ni res de res). Un noi que està c...