Quan et doni el sol

 Just ara començo allò que fa 7 anys vaig decidir que faria. Sé que estaries orgullós, perquè et vaig dir que seria infermera i mira, ho he aconseguit. La veritat és que sento una barreja d'emocions i pensaments. Estic contenta però tinc molta por. Por a no ser suficient. A equivocar-me. Dins meu sé que és normal i que és inevitable sentir-ho, per això ho porto més o menys bé. Sé que em queda molt per aprendre i millorar i que cada error, cada experiència i cada jornada m'aportarà alguna cosa, sigui quina sigui. Hi haurà dies durs, tristos, agobiants, però també hi haurà vides i famílies agraïdes, contentes i que potser algun dia recordaran aquells moments, paraules, abraçades... 

Avui volia escriure sobre tu, John. Vas ser un dels meus primers ingressos. Em truquen d'Hemato per portar-me un noi de 29 anys a la UCI. Quan em passen el parte, penso, bueno no és el típic pacient de UCI (no està intubat, ni sedat, ni porta drogues, ni drenatges ni res de res). Un noi que està conscient, orientat, i que pot seure a la cadira. Fàcil -penso-. Quan arribes, et veig una mica tímid i tallat. Sent com sóc jo i com que no ens portem molts anys de diferència, actuo de manera molt amigable. Crec que et sorprèn la meva simpatia. A més, segur que saps que sóc novata, perquè tot i amb la mascareta, la meva veu i la meva cara no semblen d'una adulta. T'explico com funciona tot, com és la teva habitació, que si necessites qualsevol cosa em truquis al timbre, si vols alguna música o serie te la puc posar a l'ordinador... No vols res. Ets una persona molt agraïda i intentes no molestar. Jo t'obligo a molestar, perquè veig que pateixes i no m'avises, per això vaig passant a veure't sense que te n'adonis. Sé que estàs malament, però no sé fins a quin punt. La veritat és que d'hematologia domino poc, només sé que tens un Linfoma de Burkitt (no n'havia sentit a parlar mai). Bé, només estem un cap de setmana junts i ja penso en si et veuré el següent. Jo et dic que tan de bo no veure't per allà (perquè seria bona senyal que marxessis a sala), però al cap de setmana següent encara ets allà. Un company em diu que has firmat el LET. Això em fa una mica de por. Quan tinc una estona m'apropo a la teva habitació del fons, la 13. Com que estàs dormint, torno més tard. 

Quan torno... Quina alegria! Ens veiem i no puc evitar agafar-te molt fort de la mà i dir-te que estic molt contenta d'haver-te conegut. La gent com tu em genera una mena d'amor que no puc evitar expressar. 

- Ai és que, sempre que et veig m'alegres la vida! Ets una persona molt especial -em dius-.

Se'm posen els ulls plorosos, que em diguis això m'emociona. No hi ha res que em faci més feliç que fer feliç a la gent, fer-li passar una estona el més agradable possible en un lloc com aquest. 

- Tot el que et proposis ho aconseguiràs, jo ho sé - em dius-. Noto les energies de la gent i jo sé que tu t'ho mereixes per com ets i com m'has tractat. 

Penso en mi, en tot el que he aconseguit, i en tu papi. Sé que em diries alguna cosa semblant. M'emociono. Parlem una mica més de la vida, em dius que et faci enveja i t'explico els plats que he cuinat (just ara he fet panellets).  

- Quan surtis a fora i et doni el sol, vull que pensis en mi. 

I jo et prometo que ho faré. Sé que enyores el color verd de les muntanyes, la calor del sol... Perquè estàs allà tancat. Entre una cosa i l'altra, et dic que vaig a escriure, que encara no he escrit. I de sobte em dius:

- Podries escriure les històries dels pacients, no?

+ Em referia a escriure el parte John -ric-. Però sí, la veritat és que estaria bé.

Abans de marxar t'escric el meu mòbil a la teva llibreta per seguir en contacte per si et canvien de sala. Perquè m'avisis on ets i jo poder venir-te a veure. T'explico que és un secret, que això en teoria no es pot fer, però que jo vull saber de tu. Això et fa feliç, i a mi també. Tant de bo puguis curar-te.

- Jo prometo fer tot el possible, m'esforçaré per posar-me bé - em dius-. 

Jo et dono una abraçada i marxo a escriure el parte, que és diumenge i són les 21:45 i encara no he escrit. 

Quan surto de nit, penso en el que hem parlat i penso en si estaràs el divendres a la teva habitació del fons o si m'escriuràs. Penso en tot el que m'has dit i em fa feliç. M'agrada fer sentir bé a la gent i que sigui recíproc. Tu també m'has donat molt John. 

Passo la setmana esperant que m'escriguis. No hi ha missatge. Divendres pregunto per tu i resulta que just unes hores més tard de parlar, dilluns pel matí, vas marxar.

M'envaeix una mena de tristesa, però una tristesa tranquil·la. Estic molt trista perquè no he pogut parlar més amb tu ni veure com et cures i veus el sol fora l'hospital. Però estic tranquil·la perquè ens vam poder dir adeu i has deixat de patir. Penso en la teva mare i la teva família i em sap molt greu.

La vida és així. Dura i bonica a parts iguals.

John, siguis on siguis, mira: estic escrivint la teva història i quan veig el sol me'n recordo de tu. 

Un petó molt fort al cel, John. 

Amb molt d'amor, la teva infermera novata i simpàtica :)