La vida continua

Ni el sexe és prescindible Ni la bellesa està només a l'interior Ni l'amor ho pot tot -afortunadament-

Va amb jersei de llana d'aquells amples i una bufanda que amb prou feines li deixa entreveure la cara. Mai no té fred, encara que des de fora ho sembli. Els seus ulls desprenen llum, calor; però ningú no ho aprecia. Passeja pel carrer escoltant música, una noia normal, pensa tothom. No. És una noia amb molt per donar i amb poc per rebre, molt dels altres i molt poc seva. Qui ho diria. La noia és muda. No muda perquè no pugui parlar, sinó perquè bàsicament no vol. Quin misteri, què deu amagar? Doncs ja t'ho dic jo, no amaga res, ho ensenya tot. I de tant ensenyar ja no li queda ni un trosset del que li corresponia, d'allò que la feia ser ella. S'ha perdut de tant ajudar a buscar i ara necessita algú que la faci parlar, perquè no és muda.

Som contradiccions. De fet, tota jo sóc una contradicció. Penso en fer mil coses i no les faig mai, recolzo uns ideals i inconscientment n'afavoreixo uns altres, vull tenir la meva pròpia voluntat de decidir i sense voler em deixo endur pel què diran. Estem fets de contradiccions, ja poden dir que som àtoms, cèl·lules, homínids o Homo sapiens però per mi, allò inherent a l'ésser humà és la seva constant contradicció amb el món que l'envolta. Mai ningú serà cent per cent "fidel" als seus pensaments, ideals o voluntats. Com a éssers socials que som és gairebé -per no dir completament-impossible deslliurar-nos d'allò que té un pes en la societat. Inconscientment, com ja he dit, o simplement per pura ignorància ens deixem endur, com un ramat, i ens contradiem. Per exemple, si lluites per la igualtat de la dona (aka feminazi segons algun futur premi nobel, nótese la ironia, gràcies) t'has informat d'on ve la roba que portes? O quina empresa és conseqüent...