La noia muda

-
Va amb jersei de llana d'aquells amples i una bufanda que amb prou feines li deixa entreveure la cara. Mai no té fred, encara que des de fora ho sembli. Els seus ulls desprenen llum, calor; però ningú no ho aprecia. Passeja pel carrer escoltant música, una noia normal, pensa tothom. No. És una noia amb molt per donar i amb poc per rebre, molt dels altres i molt poc seva. Qui ho diria. La noia és muda. No muda perquè no pugui parlar, sinó perquè bàsicament no vol. Quin misteri, què deu amagar? Doncs ja t'ho dic jo, no amaga res, ho ensenya tot. I de tant ensenyar ja no li queda ni un trosset del que li corresponia, d'allò que la feia ser ella. S'ha perdut de tant ajudar a buscar i ara necessita algú que la faci parlar, perquè no és muda.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Herència

-
Ni diners, ni cases. Per mi el més valuós que he heretat de tu és la teva essència. Tinc la teoria que una part teva es va quedar dins meu i una part meva va morir amb tu. I n'estic orgullosa, perquè m'has fet créixer, m'has fet millor. M'has ensenyat a valorar la senzillesa, les petites coses, les bromes, el bosc, els animals. M'has ensenyat a apreciar la veu de la Joan Baez, les lletres de Paco Ibáñez, la música de Les Choristes, de John Lennon, Pink Floyd o Simon and Garfunkel. M'has cultivat la llavor de la curiositat, de voler aprendre, de llegir. M'has mostrat què és l'empatia, la generositat en tota la seva essència i l'alegria en estat pur. M'has fet adonar-me dels meus errors i corregir-los. M'has donat molt i molt d'amor, no en forma de petons sinó simplement amb accions. M'has demostrat que es pot lluitar fins el final sense mai ferir a ningú. M'has mostrat com t'han enriquit els llibres, tota la teva cultura, la p...
Més informació

Sota la pell

-
No sé què em passa, ni per què faig el que faig. Últimament estic molt perduda, com que una part de mi fa coses que l'altra no vol fer i després la primera ho oblida i la segona fa veure que no ha vist res. Per què no tinc el valor suficient de decidir realment què vull fer i què em suposarà això en un futur i valorar-ho? Per què m'importa tan poc? No m'agrada aquesta passivitat, aquest "m'és igual" en què m'he submergit, perquè no em porta enlloc. Vull fer el que sigui millor per mi però em costa, no tinc la motivació, com ja he dit, és com que m'importa una merda, literalment. Que m'emborratxo? M'és igual, encara que el dia següent em trobi molt malament. Que me'n vaig amb un noi que no m'aniria? M'és igual, tot i que després hi pensi i em senti buida. Que faig coses de risc? M'és igual, encara que més tard pensi que m'hi jugava la vida. Per què em costa tenir la motivació de "no tornaré a fer-ho perquè x" i en ...
Més informació