Cicatrius

Sí, tinc cicatrius. De tot tipus, d'operacions, de caigudes, de moments graciosos... Però també en tinc d'altres, i mai en parlo. Per què puc parlar de la cicatriu de quan em vaig caure muntant a cavall i no dels talls que tinc al braç? Són cicatrius igualment, però amb un altre rerefons. Imagino que mai en parlo per por a que em tractin de "boja" o "malalta". Pura ignorància. Són cicatrius de quan el dolor se'm menjava, quan la buidor formava part de mi diàriament. Quan estava en una profunda anhedonia (és la incapacitat d'experimentar plaer en les activitats que abans eren agradables) i m'havia submergit en una profunda depressió. Però al cap i a la fi, tenen una història darrere també.

Segurament és per vergonya, por. Quan li dius a algú que tens una enfermetat mental, li sol provocar una inquietud involuntària. Molts cops la gent em deia: "No... ets molt jove per odiar-te", " No diguis això", "Somriu una mica", "Pensa en tot el que tens" sense saber com això em provocava més ansietat i més culpa. No saps com li afecten les coses a la gent fins que ho vius en la teva pròpia pell. També sentia mil cops allò típic de "Si em passa x (qualsevol tonteria), em tallo les venes/ em suicido", o el famós estigma de "ho fa per cridar l'atenció" o fins i tot dir que "algú és un esquizofrènic" com a sinònim de boig. Espero -i desitjo- que tot sigui fruit d'una desinformació i ignorància de la gent vers les enfermetats mentals. Perquè aquests estigmes són els mateixos que a mi em feien sentir culpable d'estar malalta.  Volia morir, volia dormir per sempre, no sentir tot aquell desastre dins meu, i quan li deia a me mare em deia que no li digués això. Què li havia de dir, doncs? Que estava perfectament i molt feliç quan em tallava cada dia a l'habitació per la nit o a la dutxa? Almenys era sincera. I entenc que me mare tingués por. Quan una filla es vol morir i tu no pots fer-hi res... Per això vaig acabar com vaig acabar. Dormint un dia sencer després de prendre no sé quantes pastilles. I quan em vaig llevar a la sala d'urgències només sentia una cosa: ràbia. Ràbia per ser tan egoista, ràbia per culpar-me, ràbia per haver fracassat en allò que tan desitjava: morir, desaparèixer. Ara hi penso, i reconec que em torturava, era el meu pitjor enemic. Ningú m'odiava tant com jo ho feia. A això suma-li que vaig estar ingressada en una sala de psiquiatria de joves. És a dir, imagineu-vos com d'avergonyida i fracassada em sentia d'estar allà. Em sentia així perquè sempre he viscut en la bombolla de la gent "normal"que etiqueta  la gent esquizofrènica, la gent amb TOC, la gent bipolar, la gent amb TLP com a gent "boja". I jo no em volia sentir "boja", jo volia ser "normal". Per tant, com hauria d'estar orgullosa o almenys en pau amb la meva depressió o el meu intent de suïcidi? Jo no era una "boja". Fins que vaig entendre que no, no estava boja, estava malalta. I ara estic en pau. Perquè les meves cicatrius dels braços i les cuixes són cicatrius com qualsevol altre. Són un recordatori del que sentia, del que vaig passar. Són una mostra de que no sabia com dominar la meva por, la meva tristesa, i de com de culpable em sentia per tot, fins al punt de sentir dolor per deixar de sentir dolor. Les meves cicatrius no volen dir que sóc "boja" o "perillosa". No signifiquen que sóc una "estranya" o una persona a qui evitar. Només són això, cicatrius. I des del moment en què vaig decidir deixar d'amagar-les vaig entendre que no són res de què estar avergonyida.