Afortunada
Sovint em pregunto, i si no m'hagués adoptat aquesta família? On seria ara mateix? On viuria? Quins amics tindria? Què estaria estudiant? Com seria mentalment? I físicament? Què faria amb el meu temps lliure? Quines cançons m'agradarien? Seria com soc ara?Moltes incògnites que mai podré saber però que em compensa perquè no sé com però he tingut la gran sort de tenir un pare i una mare genials que em volen, desitgen i estimen. I si la meva mare biològica no m'hagués donat en adopció?
No hauria conegut a la Mei, no tindria un cavall, no hauria tocat el piano, no hagués conegut a la Lourdes, no hauria estudiat als mateixos col·legis, no hauria tingut el mateix llit, ni habitació, ni casa... Vaja, que seria una altra vida. I potser també una altra Laura. I pensant això realment me n'adono de la sort que he tingut, per moltes coses que em puguin fer pensar que no ha estat així. Perquè he tingut un pare i una mare que m'ho han donat tot, m'han educat, m'han donat un sostre i sobretot, m'han donat molt d'amor. I no tothom té aquesta sort, no tothom pot dir que té uns pares genials. Que el seu pare va ser la millor persona que hauria pogut conèixer mai. Que la seva mare va ser l'exemple de més perseverança. No tothom pot dir-ho, és per això que soc molt afortunada, només sabent que hauria pogut caure en una altra família i no tenir la mateixa sort, o una de diferent. Aquesta vida que m'ha tocat qui sap per què, és la millor que crec que podria tenir. Realment no em falta res. Soc feliç, tinc amigues, una mare que m'estima, una família molt maca, un cavall que estimo com a res, sé parlar 4 idiomes de moment, tinc estudis, estic fent una carrera que m'agrada...
Què més vull? Soc molt afortunada i no em cansaré mai de repetir-ho.Que sí, que el meu pare va marxar massa d'hora i he passat per coses que m'hauria agradat no passar o hauria d'haver passat més tard però al cap i a la fi, totes elles m'han fet ser qui soc. I sí, em sento igual d'afortunada d'haver-les passat, perquè m'han ensenyat moltes coses. Si no hagués hagut de cuidar el meu pare cada dia fins veure'l morir, potser no tindria tan clar que realment em vull dedicar a cuidar i a acompanyar a la gent. Si no hagués estat a punt de desaparèixer potser no entendria tan bé la gent que passa pel mateix i no valoraria tant el que tinc.
Perquè tot m'ha aportat alguna cosa a la vida i això, és realment el que em fa dir que soc la més afortunada del món.
No hauria conegut a la Mei, no tindria un cavall, no hauria tocat el piano, no hagués conegut a la Lourdes, no hauria estudiat als mateixos col·legis, no hauria tingut el mateix llit, ni habitació, ni casa... Vaja, que seria una altra vida. I potser també una altra Laura. I pensant això realment me n'adono de la sort que he tingut, per moltes coses que em puguin fer pensar que no ha estat així. Perquè he tingut un pare i una mare que m'ho han donat tot, m'han educat, m'han donat un sostre i sobretot, m'han donat molt d'amor. I no tothom té aquesta sort, no tothom pot dir que té uns pares genials. Que el seu pare va ser la millor persona que hauria pogut conèixer mai. Que la seva mare va ser l'exemple de més perseverança. No tothom pot dir-ho, és per això que soc molt afortunada, només sabent que hauria pogut caure en una altra família i no tenir la mateixa sort, o una de diferent. Aquesta vida que m'ha tocat qui sap per què, és la millor que crec que podria tenir. Realment no em falta res. Soc feliç, tinc amigues, una mare que m'estima, una família molt maca, un cavall que estimo com a res, sé parlar 4 idiomes de moment, tinc estudis, estic fent una carrera que m'agrada...
Què més vull? Soc molt afortunada i no em cansaré mai de repetir-ho.Que sí, que el meu pare va marxar massa d'hora i he passat per coses que m'hauria agradat no passar o hauria d'haver passat més tard però al cap i a la fi, totes elles m'han fet ser qui soc. I sí, em sento igual d'afortunada d'haver-les passat, perquè m'han ensenyat moltes coses. Si no hagués hagut de cuidar el meu pare cada dia fins veure'l morir, potser no tindria tan clar que realment em vull dedicar a cuidar i a acompanyar a la gent. Si no hagués estat a punt de desaparèixer potser no entendria tan bé la gent que passa pel mateix i no valoraria tant el que tinc.
Perquè tot m'ha aportat alguna cosa a la vida i això, és realment el que em fa dir que soc la més afortunada del món.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada