Parfois

A vegades -més aviat molt sovint-, penso. Penso en tot. En què és el món, en què som nosaltres, d'on hem vingut, per què existim, què és la vida, on s'acaba... Penso molt, però m'ho guardo tot. A vegades m'agradaria viatjar en el temps, veure com era la vida abans, o com serà després. Inquietud, això és el que em provoca. Però estic a gust amb aquesta inquietud, sinó la vida seria molt avorrida, no? Mai sabem quan ni on ni com marxarem d'aquest món, si és que realment marxem. M'agradaria que després de la mort hi hagués un lloc on ens retrobéssim amb tots els qui vam estimar aquí. M'agradaria, seria prou bonic, però sempre he pensat que no serà així. I tampoc m'importa, crec que és necessari morir i no m'espanta que després de la mort no hi hagi res. Hem de morir per deixar pas a les generacions futures, als canvis, a l'evolució. No siguem tan egoistes com per aferrar-nos a la vida. Sé que fa por deixar el món i deixar-ho tot, però al cap i a la fi és el que ens toca a tots i cadascú de nosaltres.