Mi diario eres tú IV

-

22 de diciembre de 2015
Vengo corriendo a verte. No puede ser. Ya está. Se acabó. Te doy un beso en la cabeza, estás helado. Siempre que oigo la palabra helado me viene a la cabeza uno de tus miles de libros favoritos, El corazón helado, de Almudena Grandes. Tu cuerpo sigue en la cama, inmóvil, pálido y esquelético; pero sé que eso no eres tú. 
Tú eres mucho más, eres todo lo que me has enseñado, todo lo que me has dado, todos los momentos buenos y malos, todos los consejos, todos los “¿te puedo molestar?”y todos los mimos. Eso eres tú. Y siempre tendré una parte tuya en mi, lo sé. Me has hecho crecer y ser quien soy, y estoy segura que verme feliz te hace aún más feliz.
Te quiero muchísimo, papá.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Herència

-
Ni diners, ni cases. Per mi el més valuós que he heretat de tu és la teva essència. Tinc la teoria que una part teva es va quedar dins meu i una part meva va morir amb tu. I n'estic orgullosa, perquè m'has fet créixer, m'has fet millor. M'has ensenyat a valorar la senzillesa, les petites coses, les bromes, el bosc, els animals. M'has ensenyat a apreciar la veu de la Joan Baez, les lletres de Paco Ibáñez, la música de Les Choristes, de John Lennon, Pink Floyd o Simon and Garfunkel. M'has cultivat la llavor de la curiositat, de voler aprendre, de llegir. M'has mostrat què és l'empatia, la generositat en tota la seva essència i l'alegria en estat pur. M'has fet adonar-me dels meus errors i corregir-los. M'has donat molt i molt d'amor, no en forma de petons sinó simplement amb accions. M'has demostrat que es pot lluitar fins el final sense mai ferir a ningú. M'has mostrat com t'han enriquit els llibres, tota la teva cultura, la p...
Més informació

Sota la pell

-
No sé què em passa, ni per què faig el que faig. Últimament estic molt perduda, com que una part de mi fa coses que l'altra no vol fer i després la primera ho oblida i la segona fa veure que no ha vist res. Per què no tinc el valor suficient de decidir realment què vull fer i què em suposarà això en un futur i valorar-ho? Per què m'importa tan poc? No m'agrada aquesta passivitat, aquest "m'és igual" en què m'he submergit, perquè no em porta enlloc. Vull fer el que sigui millor per mi però em costa, no tinc la motivació, com ja he dit, és com que m'importa una merda, literalment. Que m'emborratxo? M'és igual, encara que el dia següent em trobi molt malament. Que me'n vaig amb un noi que no m'aniria? M'és igual, tot i que després hi pensi i em senti buida. Que faig coses de risc? M'és igual, encara que més tard pensi que m'hi jugava la vida. Per què em costa tenir la motivació de "no tornaré a fer-ho perquè x" i en ...
Més informació