Mi diario eres tú III

-

19 de Diciembre de 2015
Hoy hemos ido a comprarte natillas, flanes y yogures para comer. He llevado a mamá en silla de ruedas y , sin querer, ¡la he “tirado” a la carretera! Menudo susto, casi lloro. Solo faltaría quedarme sin ella también. Por suerte, casi no se ha hecho nada, le duelen las rodillas más de lo normal pero bueno, podría haber sido peor. Cuando eran las 9 mamá y yo te hemos traído la cena y escuchando tu radio nos has querido contar algo. No te entendíamos y has empezado a decir: “ma-maria…”y he dicho: “¿María Boadas, María Hurtado?” y todas las Marías que conozco. Nos has dicho: “maria no” y entonces he dicho vale, María no. Al ver que no te entendíamos, irritado, has cogido un papel y un lápiz y has escrito : JAROY y has empezado a darte golpes a la cara. Pensaba que te habías vuelto loco. Pero no. Entonces lo he entendido: “¿Mariano Rajoy?” y con un suspiro has asentido con la cabeza y te has vuelto a pegar. Todo ha cobrado sentido: “¿Han pegado a Mariano Rajoy?”. Y has vuelto a asentir. Creo que mamá y yo hacía tiempo que no reíamos tanto. Me alegra que en tus últimos días todavía tengas tu sentido del humor intacto.

21 de diciembre de 2015
Ayer por la noche te ahogaste y casi no pudiste respirar. Llamamos al PADES y hoy te han preguntado si quieres que te pongan la inyección. Has dicho que sí, después de tanto tiempo que lo ansiabas. Yo también lo ansiaba, no por mi, sino por ti. Verte sufrir cada día es una tortura diaria. Hoy por la noche he venido a hablarte porque quién sabe si te vas hoy, mañana o de aquí 3 días. No creo que te quede mucho, por suerte. Quiero que estés en paz de una vez por todas, te lo mereces, te mereces el mundo entero, papá. Te abrazo y me paso media hora así. Te deseo buenas noches y me voy a dormir.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Herència

-
Ni diners, ni cases. Per mi el més valuós que he heretat de tu és la teva essència. Tinc la teoria que una part teva es va quedar dins meu i una part meva va morir amb tu. I n'estic orgullosa, perquè m'has fet créixer, m'has fet millor. M'has ensenyat a valorar la senzillesa, les petites coses, les bromes, el bosc, els animals. M'has ensenyat a apreciar la veu de la Joan Baez, les lletres de Paco Ibáñez, la música de Les Choristes, de John Lennon, Pink Floyd o Simon and Garfunkel. M'has cultivat la llavor de la curiositat, de voler aprendre, de llegir. M'has mostrat què és l'empatia, la generositat en tota la seva essència i l'alegria en estat pur. M'has fet adonar-me dels meus errors i corregir-los. M'has donat molt i molt d'amor, no en forma de petons sinó simplement amb accions. M'has demostrat que es pot lluitar fins el final sense mai ferir a ningú. M'has mostrat com t'han enriquit els llibres, tota la teva cultura, la p...
Més informació

Sota la pell

-
No sé què em passa, ni per què faig el que faig. Últimament estic molt perduda, com que una part de mi fa coses que l'altra no vol fer i després la primera ho oblida i la segona fa veure que no ha vist res. Per què no tinc el valor suficient de decidir realment què vull fer i què em suposarà això en un futur i valorar-ho? Per què m'importa tan poc? No m'agrada aquesta passivitat, aquest "m'és igual" en què m'he submergit, perquè no em porta enlloc. Vull fer el que sigui millor per mi però em costa, no tinc la motivació, com ja he dit, és com que m'importa una merda, literalment. Que m'emborratxo? M'és igual, encara que el dia següent em trobi molt malament. Que me'n vaig amb un noi que no m'aniria? M'és igual, tot i que després hi pensi i em senti buida. Que faig coses de risc? M'és igual, encara que més tard pensi que m'hi jugava la vida. Per què em costa tenir la motivació de "no tornaré a fer-ho perquè x" i en ...
Més informació