Menyspreu

Sovint em pregunto què faig malament. Què és el que t'ha fet veure'm així amb el temps. I no ho entenc. Simplement sóc jo, en la meva essència i sento que alguna cosa de mi et molesta, et cansa i et fa ràbia. I això em dol, perquè jo accepto la gent tal com és i encara que una part seva no m'agradi no la faig sentir inferior o que val menys. Em fa mal quan em tractes així, de veritat, perquè no sé què he fet. Crec que no he fet res dolent, més aviat al contrari i això em mata. He estat bastant temps aguantant i poc a poc me n'adono que m'he (i m'has) fet mal. I em costa acceptar que algú amb qui puc compartir moments tan bons em faci sentir així. Però la vida et sorprèn i si alguna cosa estic aprenent és que mai podré complir les expectatives alienes. Així que, em costarà moltíssim i ho sé, perquè és una relació on jo sempre estic disposada a donar però a canvi no rebo el mateix. Dependre de si tu vols o no vols, si un dia em tens creuada o un dia et caic bé... Esgota. I molt. Perquè jo sempre vull, sempre em caus bé, encara que tinguis punts foscos (però és que tothom els té!). I no puc estar en aquest punt. Perquè simplement, potser tu no vols o no és la teva intenció però em sento inferior a tu, em sento menyspreada, com que el que dic no té cap valor o és una tonteria. I no vull. Perquè no és recíproc.

El que ara vull és cuidar-me i rodejar-me d'amistats que no em facin sentir menys, sinó al contrari. Que em facin sentir que el que dic, faig o em passa importa. No hi ha pitjor sensació de que algú important li importis ben poc.

Espero que allunyant-me pugui veure les coses més clares i pugui saber del cert que això no era bo, encara que em mori de ganes de repetir sempre. Un addicte també repetiria sempre, però sap que no li compensa, i es veu obligat a canviar de rutina, d'amistats, de llocs... I això vull fer jo. No distanciar-me al 100% però sí una mica. Canviar de rutina, de les inèrcies sense cap sentit, dels impulsos sense reflexió darrere...

M'agradaria que almenys dins teu m'enyoressis una miqueta, perquè almenys sentiria que no t'importo una merda.

Però al cap i a la fi, què més dona. Ara em tinc a mi i només a mi, i he de ser jo mateixa qui aprengui a no menysprear-me.